La seva tasca com a divulgadora del patrimoni cultural lleidatà en els darrers anys ha quedat ben reflectida en un bon grapat de llibres. Núria Piqué és responsable dels continguts i publicacions del Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida des de 1992, i ja té un recorregut en publicacions infantils que tenen com a objectiu mostrar als infants els secrets de la història i el patrimoni cultural. Conversem amb ella amb motiu de la publicació de la Petita Història de la Seu Vella de Lleida. Ella ha escrit el relat.
Com a autora de la col·lecció de contes “Els Secrets de la Seu Vella” i ara de la Petita Història de la Seu Vella, ens podries explicar quins son els ingredients essencials per a que un llibre dirigit a nens pugui acomplir el seu fi?
En primer lloc, el llenguatge ha de ser sempre adequat a la seva edat, amb paraules senzilles, frases no excessivament llargues… Penso que el secret és posar-se sempre a la pell de l’altre. Si a més a més, hi ha la sort de tenir una il·lustradora com Pilarín Bayés, que respecta el text i fa el dibuix d’acord amb aquest, amb tocs d’humor malgrat el dramatisme d’allò que es relata, llavors el resultat és magnífic.
És capaç de crear il·lustracions que amaguen una increïble quantitat de detalls i matisos; els seus treballs són com un gran còmic mural…
És una sort, doncs el dibuix fa créixer sempre el text. Una imatge val sempre més que mil paraules i evidentment, en aquesta col·lecció, el punt fort són els dibuixos expansius de Pilarín, no el text.
Quina és la teva il·lustració favorita?
Hi ha molts detalls que podria destacar, per bé que em quedo amb La canonja. Actualment és un espai més que nu, despullat de qualsevol ornament i ella l’ha omplert de vida, d’una activitat frenètica com mai m’hagués imaginat. Una passada!
Has inclòs algunes dades curioses, anècdotes i conclous el llibre amb la llegenda de la marededéu de Blau. Hi ha alguna història que ens pugues explicar, que per limitació d’espai, t’hagués agradat explicar?
En el primer text que vaig facilitar a l’Editorial, en lloc d’una llegenda, n’explicava dues. La que falta (per tal de deixar més espai al dibuix de Pilarín) era la llegenda del Sant Drap, és a dir, el primer bolquer que va embolcallar el Nen Jesús en el moment de néixer.
Segons la llegenda, a mitjan segle XIII, un mercader de Lleida de nom Arnau de Solsona, va anar a Mallorca acompanyat de la seva muller Elisenda i de la seva filla Guillamona. Allí van ser fets presoners arran d’una incursió que el rei de Tunísia va dirigir contra l’illa. Un cop a Tunísia, Guillamona fou casada amb el fill del rei, fet que li permeté descobrir entre els tresors de palau el Sant Drap. Considerant que aquell objecte o relíquia no havia d’estar en mans àrabs, Guillamona la va sostraure de palau i l’entregà d’amagat a la seva mare. Quan els pares de Guillamona tornaren a Lleida, Elisenda emmalaltí, però abans de morir, confessà al seu marit la possessió d’aquella relíquia. Morta Elisenda, Arnau de Solsona va fer donació del Sant Drap a la catedral. Era l’any 1297.
Quina és la part de tota la història de la Seu Vella que més interessa als nens quan l’expliqueu a les visites?
Explicar que una catedral va ser convertida en caserna i que paral·lelament a la compartimentació de tots els seus espais, es va malmetre una importantíssima part del seu patrimoni artístic, com els vitralls de colors de rosetons i finestres, els impacta molt.
Ara bé, si hi ha un espai a la nostra catedral que motiva, aquest és, sens dubte, el campanar. Els encanta pujar escales!!
Com a divulgadora del patrimoni cultural com qualificaries l’obra de Pilarín Bayés després de més de 300 Petites Històries on s’ha transmès la cultura i els valors del nostre país?
Fantàstica, divertida, imaginativa, atractiva, captivadora…
Els dibuixos enganxen, et transporten fàcilment a on ella vol, són un clar reflex de que Pilarín és una gran observadora i una entusiasta de la seva feina. He de reconèixer que en sóc fan del seu club.
Què és el que més t’omple de la teva feina?
El saber que el meu discurs quan l’explico, ja siguin infants, adolescents o adults, arriba i emociona. No es tracta de fer classes magistrals, però sí de interactuar amb l’altra banda fent-la partícip d’alguna manera.
El Conjunt Monumental del Turó de la Seu Vella opta a ser reconegut com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Segur que t’ho han preguntat moltes vegades, però què el fa tan especial?
El dossier que s’ha presentat té molts discursos, i malgrat les singularitats de la Seu Vella (un claustre gòtic dels més grans d’Europa, l’escultura de l’església, el fet de ser caserna i camp de concentració), o el que la història s’ha emportat, un castell del rei escenari de fets importantíssims que ajuden a explicar el present… les recomanacions d’Unesco ens diuen que s’ha de treballar el paisatge urbà i històric que envolta el Conjunt Monumental d’acord els nous criteris amb què treballa aquesta organització actualment. El camí és llarg i no ho tenim fàcil, però que he de dir jo que porto més de 23 anys treballant a la Seu Vella i me l’estimo moltíssim.
“La lluna al claustre” és una de tantes activitats que organitza el consorci per a obrir el Conjunt Monumental a la ciutadania. Quina ha estat la resposta del públic a aquest tipus d’iniciatives als últims anys?
Són iniciatives del nostre Director, ara en funcions, que han atret públics diversos en horaris poc habituals i que ens han permet veure adolescents, parelles, un munt de fotògrafs i aficionats a la fotografia, bohemis, noctàmbuls… Després de més de dos anys en funcionament, encara funciona.
A quins reptes s’enfronta la Seu Vella, actualment?
La Seu Vella, com la resta del Conjunt Monumental, han de continuar fent-se present en el panorama del patrimoni no ja estatal, sinó internacional. Cal moltíssima difusió, però ens cal igualment una política pressupostària que ens tingui presents, que ens ajudi en una tasca restauradora que en el nostre cas té moltes urgències, que ens ajudi en recursos i més personal.
La Petita Història de la Seu Vella de Lleida està disponible en quatre idiomes: anglès, francès, castellà i català.
