Núria Piqué: “El que més m’omple és saber que el que explico arriba i emociona a tots”

Núria Piqué: “El que més m’omple és saber que el que explico arriba i emociona a tots”

  La seva tasca com a divulgadora del patrimoni cultural lleidatà en els darrers anys ha quedat ben reflectida en un bon grapat de llibres. Núria Piqué és responsable dels continguts i publicacions del Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida des de 1992, i ja té un recorregut en publicacions infantils que tenen com a objectiu mostrar als infants els secrets de la història i el patrimoni cultural. Conversem amb ella amb motiu de la publicació de la Petita Història de la Seu Vella de Lleida. Ella ha escrit el relat. Com a autora de la col·lecció de contes “Els Secrets de la Seu Vella” i ara de la Petita Història de la Seu Vella, ens podries explicar quins son els ingredients essencials per a que un llibre dirigit a nens pugui acomplir el seu fi? En primer lloc, el llenguatge ha de ser sempre adequat a la seva edat, amb paraules senzilles, frases no excessivament llargues… Penso que el secret és posar-se sempre a la pell de l’altre. Si a més a més, hi ha la sort de tenir una il·lustradora com Pilarín Bayés, que respecta el text i fa el dibuix d’acord amb aquest, amb tocs d’humor malgrat el dramatisme d’allò que es relata, llavors el resultat és magnífic. És capaç de crear il·lustracions que amaguen una increïble quantitat de detalls i matisos; els seus treballs són com un gran còmic mural… És una sort, doncs el dibuix fa créixer sempre el text. Una imatge val sempre més que mil paraules i evidentment, en aquesta col·lecció, el punt fort són els dibuixos expansius de Pilarín, no el...
Núria Piqué

Núria Piqué

Arqueòloga de formació, treballa al Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida des de l’any 1992. És tècnic responsable dels continguts i publicacions del Consorci. Cal destacar una important tasca divulgadora del patrimoni cultural lleidatà en els darrers anys reflectida en la col·lecció de contes “Els secrets de la Seu Vella” de la qual n’és...
Takayuki Maejima

Takayuki Maejima

Takayuki Maejima (Tòquio, 1983 ) és il·lustrador i dissenyador gràfic. S’ha fet cèlebre a les xarxes socials amb el seu projecte de dibuix al natural “Everyday I draw Barcelona“. De traç ràpid i precís. Directe, constant i espontani. El seu primer treball a l’Editorial Mediterrània: “¡Pintemos! La Alhambra”....
Conversa amb Mireia Valls, autora de Las siete colinas de Barcelona

Conversa amb Mireia Valls, autora de Las siete colinas de Barcelona

Després de recórrer coves naturals, cursos subterranis, refugis de la Guerra Civil, sales de reunió secretes, en definitiva, els budells de Barcelona a La Barcelona subterrània, Mireia Valls recull ara en Las siete colinas de Barcelona, itinerarios míticos y simbólicos, el viatge que el grup teatral La Colegiata realitza per descobrir el ritu fundacional de la ciutat romana sobre el turó Tàber i la seva posterior expansió fins a coronar els sis turons que la envolten: Monterols, Putxet, Creueta del Coll, Carmel, Rovira i Peira. Hem conversat amb l’autora sobre aquesta nova aventura. Al llibre La Barcelona Subterrània reprodueixes una conversa amb l’historiador Carlos González, i la fascinació que tot el seu relat us produïa. Us deia: “Barcelona es una ciudad muy especial, por eso los romanos se establecieron en ella. En realidad, vieron que se trataba de una zona muy rica en aguas, y sobre todo termales. Por tanto, era un lugar propicio para el culto a sus divinidades… Barcelona es un centro sagrado, y sus cultos iniciáticos eran de influencia mitraica y gremial”. De fet, al llibre vas dedicar unes pàgines a la Barcelona romana. El llibre actual es un nou viatge a partir d’aquella finestra oberta a La Barcelona subterrània? Aquella finestra la va obrir en Federico González Frías –fundador del Centre d’Estudis de Simbologia i del grup teatral La Colegiata, així com autor d’una extensa obra sobre Simbolisme i Metafísica– quan un bon dia ens va insinuar que hi havia una Barcelona oculta per descobrir i ens animà a endinsar-nos en les entranyes de la ciutat. Un cop resseguit el laberint subterrani, farcit de perills,...
“Pócimas de Capuchino”, presentat a Sevilla

“Pócimas de Capuchino”, presentat a Sevilla

Bàlsam del samarità, elixir de llarga vida, cervesa de frare, ratafia conventual de nous verds són denominacions i títols suggerents que provenen d’un altre temps, i que van sonar a Sevilla durant la presentació de Pócimas de Capuchino. Hierbas y recetas conventuales. L’acte es va realitzar amb la col·laboració de l’Associació Pro Restauración Capilla de San José, de la librería Anatma i d’Azeta Distribuciones. Durant la seva estada a Sevilla, fra Valentí Serra de Manresa va voler remarcar el paper de la tradició caputxina en la recopilació i difusió de la terapèutica popular i la farmacopea tradicional. Los frailes, rivales de los boticarios En “A vivir que son dos días”, programa dirigit a Sevilla per Sonsoles Ferrín, fra Valentí Serra va destacar la tasca que frares i monjos, ja des de l’època medieval, van desenvolupar com “apotecaris, fins i tot rivalitzant en l’Edat Mitjana amb aquells que regentaven les farmàcies”. El frare franciscà va explicar com els gremis van demanar que es legislés “perquè en els convents no es poguessin donar medicines als seglars”. Les plantes, el tresor dels pobres En “Aquí estamos”, de Canal Sur Radio, dirigit per Rafa Cremades, l’autor de Pócimas de Capuchino va evocar el paper dels frares caputxins com “instructors dels estaments populars en el saber percebre i descobrir els principis actius que tenen les plantes”. La tradició caputxina ha anomenat a les plantes “el tresor dels pobres”, recorda fra Valentí Serra. I afegeix: “Tenim un accés lliure a les plantes, però hem de saber identificar-les, observar-les i conèixer els seus principis actius perquè les apliquem a favor de la nostra salut.” L’elixir de...