Pseudònim: Lluna meva
Autors/es: Paula Acedo Batista, Ignasi Albert Hohenhorst, Biel Bertran Triginer, Natalia Cañada Chacón, Gina Casanovas Boza, Irene Fernández Sáiz, Rubén Gallardo Navas, Nil García Bonet, Paula González González, Natalia González Lozano, Pol Gris Meseguer, Kira Martina Iglesias Borós, Miquel lsrael Fajardo, Adrià Lafuente Fernández, Gerard López Cintas, Adrià Maduro Mitjans, David Martínez Barragán, Clàudia Martínez De Carvalho, Meritxell Massós Diego, Gala Pedrosa Alba, Roger Pérez Valero, Iria Ramírez Lafuente, Jan Ruíz Ortells, Felipe Ruíz Tort, Lucía Sánchez Duch, Judith Sedó Asmarats, Júlia Vergés Olivé i Eric Zamora Arias.
Categoria: Cicle inicial
Escola: Sant Miquel, Molins de Rei
Mestra: María Jesús Fuentes Roldón
Conte guanyador del onzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes
Alguns valors i conceptes: família, amics, amor, por, mort, malaltia, fragilitat, sacrifici, valentia, col·laborar.
En Pau estava malalt. Es passava la vida a l’hospital i trobava a faltar els seus amics i la seva família. Tot i que l’anaven a veure cada dia, havia d’estar algunes estones sol. Aleshores es posava a dibuixar, que li agradava més que jugar o mirar la televisió. Dibuixava i dibuixava arbres, flors, plantes i animalets, tot el que s’imaginava que hi havia en el món fora de l’hospital.
Però el que més dibuixava eren arbres. Els feia de totes les mides i amb fulles de tots els tons: verdes, groguenques, vermelloses, marrons… Pintava arbres vells, joves, de tronc fi o gros; dibuixava alzines, roures, pins, faigs i figueres. Els anava penjant per les parets de la seva habitació i tota la gent que passava per allà s’aturava a mirar un moment i exclamava: “Quina habitació més maca!” Això li agradava molt i seguia dibuixant. Un dia, es va adonar que li estava caient el cabell i tenia la cara pàl·lida i demacrada. Es va posar molt trist perquè ja havia vist altres nens per l’hospital amb aquell mateix aspecte i li feia molta por. Pensava que es podria morir i ho va preguntar a la mare. Ella, i també els metges i les infermeres, li deien que això li passava per poder curar-se.
–M’ha de caure el cabell per poder curar-me? –va preguntar al metge quan li estava escoltant el coll amb aquell aparell que mai no sabia com es deia, però que li agradava perquè no feia mal, només pessigolles.
–Sí, Pau, perquè la medicació et dóna una cosa i te’n treu una altra, com un préstec que tu li fas.
–Deixo el meu cabell a la medicació i ella em curarà?
–Això mateix! –va dir el metge.
–De debò? I per què vol el meu cabell?
–Doncs, t’agafa el cabell perquè és allò que no necessites per viure, jugar, dibuixar… Però has de ser fort i col·laborar amb aquesta medicació que no és tan dolenta com et penses.
–Què és col·laborar? –va preguntar en Pau.
–Ser valent, resistir, no tenir por, imaginar coses que t’agraden… Tot això és col·laborar.
Aquella nit, en Pau es va adormir molt més tranquil, mirant els seus arbres de la paret.
“Gracies, cabell, per marxar del meu cap perquè jo em curi”, anava pensant mentre tancava els ulls.
De sobte, un soroll el va despertar. Eren passos de ratolí: algú s’havia enfilat als peus del llit, perquè notava que li feien pessigolles. Va encendre el llum i va trobar assegut al seu genoll un homenet vestit de color verd fosc amb un barret que acabava en punta, igual que les seves orelles. Era un follet! No s’ho podia creure.
–Eeei! –cridava movent els braços–. Estic molt content de veure la teva habitació. Vols fer un petit viatge amb mi?
–Ja m’agradaria, ja, però no puc sortir. M’estic curant, i, a més, no tinc cabell…
–Quina cosa. Jo no n’he tingut mai i no el necessito per a res. Mira! –Es va treure el barret i va mostrar un cap pelat com un ou. En Pau es va posar a riure, li feia molta gràcia aquell personatge–. Tanca els ulls –va afegir.
Quan va tomar a obrir-los, en Pau no s’ho podia creure: estava en un bosc de debò, ple d’arbres de tota mena, tal com se l’imaginava quan dibuixava. L’homenet li anava dient:
–Mira, Pau, tots els arbres són molt macos, però ells no ho saben, i també n’hi ha que no tenen fulles, es queden sense i tampoc no se n’adonen. Fins i tot alguns estan malalts, com tu, però ells segueixen fent bonic al bosc i no es posen tristos ni tenen por. Es dediquen a ser arbres i prou.
–Això és col·laborar? –va preguntar en Pau.
–Això mateix! Perquè formen part de la natura, com tu, i tots són importants, siguin com siguin.
Quan en Pau va obrir els ulls, tot estava com abans: l’habitació plena de dibuixos i ell al seu llit. Però es va posar molt content perquè ara ja sabia què volia dir ser molt important.
Va decidir que quan es trobés una mica trist, tornaria a tancar els ulls i l’homenet l’acompanyaria al bosc per veure els arbres que mai no estan preocupats perquè tenen una feina més important, que és col·laborar.
Onzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes. Contes de malalties.
La salut és un concepte polièdric, amb moltes facetes, subjectiu, i amb el qual tots els éssers humans hi estem relacionats. La pèrdua de la salut, allò que coneixem com a malaltia, forma part de la quotidianitat de les persones, està vinculada al fet de viure. Preguntar als nens i nenes sobre la malaltia i, més encara, sobre els valors a desenvolupar per conviure amb una malaltia, ens situa davant una mirada diferent de la vida; ens porta a emocions i reflexions vinculades al canvi en la integritat i a la pèrdua de l’equilibri de l’entorn que suposa estar malalt, quan escriuen i reflexionen al voltant de salut, malaltia, curació, cronicitat i mort.
L’anàlisi dels contes mostra l’aparició de quatre valors essencials, fonamentals, que es desgranen a mida que avança el text narratiu: la família, l’amistat, l’amor i la generositat. La família i els amics són peces clau per superar una malaltia puntual, el debut a una malaltia crònica, la detecció d’una malaltia greu i, per suposat, el desenllaç de la mort. L’amor és el que acompanya totes les accions, el que dóna confort, consol, el que acull l’altre i l’acarona. La generositat és el que mou a intentar ajudar a qui pateix, de tota manera possible.
Aquests quatre valors estan acompanyats per aquests altres: acceptació, compromís, lluita, superació, i esforç. Els nostres nens i nenes fan palès que el primer pas per guarir- se és acceptar la malaltia i, a partir d’aquesta acceptació, que comporta un ferm compromís personal amb fer tot allò que en configura el procés i el tractament, esforçar-se, lluitar i superar tot el que de dolent s’esdevé en un procés d’absència de salut.
Si vols llegir l’estudi “Escoltem els nens: Conviure amb la malaltia, pots fer-ho aquí.
